M’ha tocat la loteria
Aquell dia m’havia tocat la loteria. No
literalment, esclar. Sinó d’una manera menys materialista. Tenia la sensació
d’haver tornat a néixer, que la vida m’hagués donat una altra oportunitat.
Havia tingut una temporada difícil i em
semblava que tothom s’havia posat d’acord per perjudicar-me. Evidentment, les
coses no eren així, però jo en aquell moment no me n’adonava. Vivia
obsessionada en què totes les desgràcies em passaven a mi.
Fins un dia que no semblava ser diferent als
altres. Em vaig llevar, dutxar i preparar per anar a l’institut, com cada dia.
Vaig sortir de casa i vaig arribar al pas de vianants de davant l’Ajuntament. Em
vaig aturar, però el semàfor es va posar verd i vaig travessar. Quan era a la
meitat del pas de vianants, un crit em va alarmar. Em vaig girar cap a la direcció
d’on el crit provenia, però no vaig ser a temps de reaccionar. Tot m’estava
agafant per sorpresa.
A partir d’aquell moment ja no recordo res
més.
El pròxim record que tinc, és el d’aixecar-me
en un hospital i tenir la meva mare, amb llàgrimes als ulls, suplicant-me que
tornés. Quan em vaig despertar, ho vaig tenir clar... El crit, l’últim record que
tenia, era per avisar-me que el cotxe estava venint cap a mi.
Segons el que em van explicar, havia estat una
setmana en coma i durant aquest temps no tenien clar si me’n sortiria. Això em
va fer reaccionar, em vaig adonar que la vida m’havia donat una oportunitat per
adonar-me que l’estava desaprofitant. A partir d’aquell dia, ho veig tot diferent,
perquè m’havia tocat la loteria, mai millor dit.
Anna
Graells Mas
4t ESO
