RACÓ DE L'EXPRESSIÓ

Dins del projecte de millora de l'expressió escrita de l'alumnat d'ESO, treballem a fons les redaccions que setmana rere setmana els alumnes ens presenten. En un primer moment, fan l'esbós, la pluja d'idees esquemàtica de tot allò que volen narrar. Un segon pas molt important és la primera redacció, i que amb l'afany que els alumnes reconeguin els seus propis errors, els orientem cap a les millores del text que han de treballar. El tercer i últim pas, és la redacció final. En aquest punt és on, després de tenir en compte tots els aspectes de millora, presenten els textos que finalment demostren un procés d'aprenentatge molt significatiu.

No voldríem que aquests escrits quedessin dins del calaix de l'alumne rebregats, ni tampoc en el dossier de notes del professor com una mera avaluació més. Ens agradaria que els poguéssiu llegir i per això, us anirem presentant cada setmana alguns dels textos que creiem que paga la pena llegir, per la seva maduresa, per la seva bona estructura, per la seva construcció gramatical tan perfilada... En fi, pel seu progrés.

M’HA TOCAT LA LOTERIA Jo sempre he pensat que era una noia amb molta mala sort. De petita quan tenia 7 anys vaig tenir un accident amb bicicleta. Un dia que baixava la costa de l’església del meu poble, se’m va creuar el gos salsitxa que tenia el mossèn, i per no atropellar-lo, vaig haver de frenar de cop. De tanta velocitat que portava, vaig sortir disparada volant dos metres, quedant-me clavada de cara a terra i trencant-me les quatre dents del davant. Vaig quedar desdentegada i adolorida durant un mes. Quan em van sortir les dents, ho van fer de forma apinyada. Això em va dir el dentista i em va incrustar uns ferros, que en diuen bràquets i els vaig haver de portar durant un any. Portant jo aquesta ferradura, em vaig adonar que no veia bé la pissarra de la classe; i així va ser quan l’oculista em va acabar d’arreglar, col·locant-me unes ulleres rodones de pasta marró. El meu aspecte era deplorable, em sentia lletja i ortopèdica; els meus companys em deien quatre ulls, dents de cavall i mil coses més. Van anar passant els anys i sempre vaig pensar que no era una noia gaire agraciada, però un dia, a la festa de final de curs de segon de batxillerat, vaig conèixer el noi més guapo que hi havia, i vaig pensar: M’ha tocat la loteria! Em sentia molt afortunada, m’havia enamorat. Era alt amb cabells llargs i rossos, amb uns ullets petits i blaus com l’horitzó del mar en un dia radiant d’estiu; i era tan intel·ligent que quan m’explicava el treball de recerca de final de curs que havia realitzat em va deixar ben aclaparada. Jo per a ell era la noia més bonica de tota la festa. Maria Ibós 04/10/2015